i per què em de seguir donan la cara per una pell, quan realment el despreci i l'egoïsme floreix? I per què esperar si ja saps la resposta i el seu engany s'haurà fet amb tu? Quan només busques una resposta i tot alló que has intentat respectat, és veu malmes, que et qüestiones? Realment, no pots fer res més que acceptar que el que vols sentir potser tardaràs a escoltar-ho...

I ara em cobreix una manta d'estrelles i m'il·lumina una mera esperança; i que el parlar per parlar sempre té un sentit.

per tu

No vull dir-te adéu massa d'hora ni massa tard. La por em corromp i no em deix cloure els ulls; sinó que faria ara aquí?
Són massa pors, massa coses, massa dies. I tot alló que t'envolta veus que canvia, i no para de canviar i el món no para i tu vols baixar. Saps o si més no tens en ment que no millorarà; que alló seguirà modifican-te i modifican-nos.



Avi.

Per mars i muntanyes...

Els llançols cobreixen tot el seu cos, aquell cos moré, de pell fina i que inspirava calidesa. El sol d'estiu desperta els gats dels terrats on ronronejen, i il·lumina poc a poc aquella habitació, aquell llit, i aquell somriure planer. El despertador, amb una monotona melodía, irrita el seu somriure. El cos és recargola per un llit de metre noranta i de pocs llançols.

Mandrosament, és desperta i tot aquell radiant dia és dona per començat.

Mentre es despren de tot alló que la destorva, recorré el pasadís que la separa de la dutxa. Tot i ser rebutjada per la fredor de l'aigua, entra i s'hi fa un racó, i la calidesa comença a abundar en aquell reduit espai. L'aigua recorre tot el seu cos i aquell cabell fosc que li cobreix l'esquena. Els seus ulls verds desperten sota l'aigua. Tapa el seu cos amb una tovallola lleugera i en busca de roba, se'n desfa. Perd tota vergonya davant d'aquell mirall que l'observa, i interroga aquell posat de maduresa. Suspira, i cita aquella famosa frase d'Abraham H. Maslow que tants cops ha repetit, i tants cops la fet tirar endavant. Segueix passiva davant d'aquell mirall, nua, sense pensar en res més que en allò que observa.

Quan decideix tornar a la seva realitat, el rellotge marca 2/4 de 9; cosa que feia entendre que arriba tard, molt tard! Depresa i amb l'estòmac buit, baixa des d'un cinqué pis al carrer. Corre per l'avinguda i arriba a un semàfor que li impedeix el pas. Impassible, prem el botó, aquell maleït botó. Un cop canvia de color, corre de nou fins arribar al seu destí, però, massa tard. Les portes eren tancades i una altre carta li causaria remordiments a les nits.

Decideix emprendre un estret carre que la du a la cafeteria, on hi passa moltes tardes amb un cafè i aquella mirada que sempre l'observa i que a nit, l'acompanyava al llit.

Asseguda al lloc de sempre pren un cafè i un croissant per atipar-se una mica; i amb la mirada fixada, és submergeix en el record de la nit passada... Crea dues siluetes, ben contornejades i amb poca llum. Es besen i s'acaricien, no hi ha res a dir, només el tacte i algun dels altres sentits s'activen, i es perden i tornen i tot queda allà, en aquell llit de metre noranta i pocs llençols.

De nou, torna a la saleta, on el croissant i el cafè han desaparegut i aquell rellotge de monyeca marca 1/4 de 10. És hora de marxar si no vol perdre una altre classe.

Desprès de cinc hores de classe, és retroba davant el portal de casa, disposada a sofrir un altre interrogatori davant del mirall. Just llavors, sona estrepitosament aquell teléfon móbil blanc amb uns quants cops de més...

t'estimo el coll i et beso els peus...

Només cal obrir els ulls a les quatre del matí per recordar on estic i amb qui estic. Em llevo un tant adormida, i amb molta son acomulada. Per molt que no ho vulgui acceptar em toca caminar fins arribar al llit on suposadament hauria d'estar dormint a aquelles hores. Mandrós, tu, m'agafes per la cintura, em beses a la galta i em dius bona nit. Jo, amb un somriure matiner et torno una carícia i desapareix-ho per no ser enganxada per una mirada interrogant.
Arribo al despatx on el llit m'espera i em reclama a crits per a ser escalfat.
El sol comença a despertar als gats que esperen delerosos al jardí, sona el despertador un, dos i tres cops, fins que decideixo llevar-me.
Entro fredolica dins la dutxa, i fins que l'aigua no es calenta, no m'atreveixo a ficar els peus sota ella. El vapor embafa el mirall i escalfa el bany.
Ràpid, entro a la teva habitació, on encara la llum del sol no ha entrat. M'assento a la bora del llit i al costat de la taula de nit. Passo les mans pels teus cabells, per a que s'entrellacin amb elles, i s'abracin. Amb el cap moll i amb la tovallola arrapada al cos, et miro, dorms encara - que hi em de fer si estàs fet tot un dormilega?-. Fa massa fred per quedar-me asseguda allà, amb un esforç busco alguna cosa de roba per abrigar-me.

Cartapsicoanalista.

Sempre te tingut com a exemple, tot i que mai t'he demostrat el respecte o l'estima que t'he arribata tindre. Ets el meu avi, i no un més de la família.
La mare sempre m'ha explicat com n'has estat d'orgullos de cadascún dels teus nets, i sabem que no pots amagar l'alegria que tens quan ens veus apareixer per la porta.
Sé que té fallat en tot aquest any, sé que potser hauria d'haver sigut més presencial, i haver matat les meves pors d'arrel, però fer-ho, em suposava tal esforç, que m'era impossible no plorar o tindre les repetitives crisis d'ansietat que t'han pel sac em donen. Tot i això, tu només m'has reclamat els petons que et dec.
Tot el mes d'agost me'l vaig passar pendent de tu, del teu cor, de la teva salut. Tenia por, tenia por dels hospitals, i de que tot se't acabes. I en aquell moment, vaig voler ser més egoista que mai.
Tot això va començar aquell dia de novembre de l'any passat, en el que el pare va tindre l'accident de tràfic, i a tu...i a tu t'operaven. Jo era feliç, inocent de tot allò que passava. Però al cap d'una setmana, tot va sortir; la meva aprensió, les meves pors, el meu mal geni, les meves llàgrimes, la iaia, tu, el pare...tots vau sortir llavors. No feia més que plorar, i veureu tot borrós per les llàgrimes i per les poques ganes que tenia d'entendre.
Els dies transocorrien, i ja es veia la llum, sabia que començava a sortir de la penombra. S'acostava la primavera, al carrer si estava agust, i jo estava tranquila. Des de feia mesos, per fi podia dormir a les nits.
Una trucada, aquell dissabte de març, em va fer trencar la nova rutina adquirida. No vaig saber entendre el que passava. Omar? La Irene, una bona amiga, plorava a l'altre banda del telèfon. Vaig tornar a recaure en les meves pors, que clarament es veia que no havia superat. Tu ho miraves des de fora, preocupat, però la mare era qui ho patia tot. I va decidir ficar-hi remei. Ja em veus a mi tornant a visitar al Dr.Dolz, el meu metge de capçelera, per tot allò. Em va receptar paciència i alguna cosa més que ànims.

Mica en mica, s'apropava l'estiu. Va anar transcorrent, però la meva desocupació em feia fer-lo avorrit i desmillorador. No millorava, ni amb paciència, ni sense ella.

L'estiu s'esmunyia com l'aigua, i passava tant ràpid, que l'agost se'm va fer tot un infern. No havia millorat, seguia estant malament, però haver-lo conegut, em feia somriure. Definitivament, vaig rendir-me, vaig acceptar ajuda, tant de metges com dels familiars i amics. Però seguia patint. El Dr. Dolz em va dir que tot és llei de vida, que si més no, me'n havia d'alegrar de poder-te veure cada dia. Em van comfortar les seves paraules, però no les tenia del tot apreses.

L'agost passava, i tu te'l vas passar quasi sencer a l'hospital. Jo només et vaig anar a visitar un dia, i això em feia plorar a les nits.

El dia que et van donar l'alta vaig corrè cap a casa l'oncle a veure't. Estavas bé, però desmillorat. T'havies envellit amb tant poc temps... En veure'm vas somriure, i jo vaig fer un gest estàtic. No tenia clar que fer. Em vas mirar encara amb el somriure dibuixat, aquell somriure tranquilitzador i que em deia que no patis. En el meu cap hi sentia pressió, i volia marxar, necessitava entrar a la meva habitació i deixar anar les llàgrimes; però abans em vas recordar que et devia les besades de tot aquell mes. Encara sentia més ràbia contra mi, i el meu rostre ho dibuixava.

Jo em començava a sentir com el somriures fluien pel meu cos, com em sentia millor, i com totes les meves preocupacions anvan essent reduides per l'Oriol. Tots sabeu que n'estic de contenta amb ell, però ningú sap el que n'arribo a estar d'enamorada d'ell.

Saps avi? Amb ell ho he pogut dur tot molt millor.[...]

Sabia que al seu costat no era pas de feliç, i tenia present que mai ho seria. Per això, aquella nit de juliol, calorosa si més no, va decidir agafar una maleta amb alguna cosa de roba, que ja tenia preparada des de feia temps en un racó insòlit, que per sort, el seu marit mai visitava.
Silenciosament, baixava les escales, però no sortiria per la porta sense abans acomiadar-se d'ell. Doncs així ho va fer, s'acostà cautelosament al seu marit, i el besà amb tendresa, però alhora, el seu cos desprenia ràbia. Ara sí, descendí les escales, agafà el pom de la porta, i amb un moviment sinuós, la va obrir. Va sospirar, i sortí acompanyada per les estrelles i la foscor d'aquell carrer.
Recorria la ciutat sense deturar-se, però pausadament. Cada pas que donava, en el seu cap es reproduïa una única cançó que la va fer desplegà en un plor immens, però gens consolat. [...]







tot,res

you make me feel alive

Saps que em facina realment de tu? La capacitat que tens per fer-me ser algú!

ell, m'estima, ella també.

Els dos sabien que allò que creaven amb paraules, era fruit del desig i de l'esforç, de l'estima i d'apreci de l'un per l'altre. Ella assumia que aquella relació seria més telefònica que presencial, i encara que no li agrades, era així. La distància que els unia, era de quilòmetres, i mica en mica, l'anaven superant. Cada nit, amb trucades, ella s'adormia, amb la seva veu es relaxava i donava peu a les paraules d'ell. Eren tendres i càlides, tot i que no la mires, encara que ell estigues a l'altre costat del telèfon es sentia protegida.

Cada vesprada ella sabia que ell l'esperava a l'altre costat del telèfon per saber com estava, per parlar. Aquella nit, ell no li agafava la trucada, i base d'intents frustrats, ella es va rendir. Eren quarts de dotze i el telèfon no donava cap senyal d'ell, ella preocupada però no insistent, va seguir esperant, com cada nit. Per fi, aquell aparell desitjat per les multituds va donar vida a una conversa que ella necessitava, i ell, segurament també. Tot va començar com la rutina diària, unes paraules per saber com estava, preguntar com havia anat el dia...i silenci; aquell silenci que a ell tant li agrada, que de sobte talla amb intervencions dolces i desitjables, que el fa sentir una mica més a prop d'ella, una mica més unit, una mica més satisfet. Ell sabia que ella somreia, i ella ho intentava dissimular, però com sempre, ell, sense esforç aparent, la descobria. Ella responia tot el que ell li deia. Era com sentir-lo parlar a cau d'orella i notar el seu ale proper al seu, i sentir la remor de la seva respiració, pensava ella cada cop que el silenci provenia de les seves boques.
Aquella nit, però, no va seguir la norma rutinària de sempre, si no que l'ambient donava paraules, tendres i satisfactories per als dos, que mica en mica, anava pujant el grau de tendresa, calidesa, suavitat...totes les paraules que calen per conformar un ambient agradable, càlid, i amb escapades de rialles delatadores. Totes les paraules tenien el to i l'aparença amb el qual la volien mostrar a l'altre, complementant-les amb frases armòniques. Totes les paraules d'ell complementaven les d'ella, i a la inversa. Tot era al seu lloc, menys ells; però en aquell moment la importància que allò representava era substituïda per paraules, però malgrat això, ho desitjaven. Ell pensava en sentir-la la seu costat, abraçada al seu tors i parlant-li a cau d'orella, suau; com en aquell moment ho estava fent; m'entres, ella desitjava abraçar-lo, i sentir-lo, escoltar el bateg del seu cor accelerar-se com cada cop que en carns i ossos s'estiraven, l'un al costat de l'altre, a no fer res més que mirar-se, acariciar-se, sentir-se l'un a l'altre, veure per uns instant aquella distancia superada.

si tot va bé, i si no, també...

11 de setembre

11 de setembre.

Diada nacional, per molts es un dia més d'una rutina quotidiana de setembre en que alguns fan festa i d'altres els hi toca llevar-se aviat; i per altres un dia de queixes, d'acusacions, de moments en la memória, de records del passat; que si fa no fa han marcat al nostre país. Cada onze de setembre té algúna cosa d'especial, el d'aquest any, m'ha fet ficar la pell de gallina en escoltar un "absolució per als 8 de Reus", i tot seguit, poder cantar els Segadors. En acabar, una obació a ompler la plaça de les Peixateries Velles.
M'ha indignat no poder assistir a la manifestació per complert, en par es culpa del meu estat i de fets del passat, però tenia ganes de sortir al carrer, d'estar junt la gent que sempre m'envolta i disfrutar d'una diada diferent; bé, difrent ho ha sigut, però no el que volia o esperava.
Tot i això, poder-vos abraçar a cadascú de vosaltres, m'ha agradat, ho trobava a faltar i us trobava a faltar...
En resum, enyoro la nostra rutina diaria, enyoro estar com estava abans, enyoro ser una mica més feliç...
Bé, avui a dormir i a incubar tot això.

Bona nit.

Ahir podríem dir que va ser una nit un pèl espitosa i agradable, tot i això, a certes hores de la nit i amb una aglomeració de gent tant important que quasi no et podies moure, em vaig agobiar bastant, acabant amb una d'aquelles estúpides i imprevisibles crisis d'ansietat.

Va ser agradable veure'us malgrat el temps que ha passat, i sobretot em venia molt de gust una nit cambrilenca, tot i això, no ho va ser del tot, sempre que acabo amb elles acabo emborratxada d'alcohol i ben estar; una combinació un tant escèptica però immillorable.

Em vaig acabar sentint un tant malament per la situació que vaig acabar creant.